Els diumenges al matí fem un esmorzar en família de coca amb xocolata. Mmmmhhh! l'olor de la xocolata desfeta a les tasses! i el concurs de bigotis, a veure qui el fa més gran! Formen part ja d'una curta però establerta tradició!
L'últim diumenge però, quan ja estàvem tots a la cuina a punt pel nostre esmorzar… oh nooo!!! se'ns havia acabat la xocolata! I ara què fem?
En un moment ens havia canviat el marc, se'ns havia trencat el ritual de la xocolata, el sucar la coca, el concurs de bigotis… Jo inevitablement tenia ja un nus a la panxa.
El meu home però sense pensar-s'ho va agafar un fuet i ens el va penjar sota del nas. I va parèixer en aquell moment la màgia d'un gran talent: Adaptabilitat! “Jo vull fuet!” va cridar la Lia de seguida. Amb tota naturalitat va d'adaptar-se al canvi, va tenir la flexibilitat de passar del dolç al salat, de la coca al pa amb tomàquet, sense que això suposi més neguit que cap.
Per algú com jo, amant dels processos, aquest canvis no són tan fàcils d'assumir però mmmhhhhh!!!!! la veritat és que sí que feia molt bona olor el fuet i al veure'la a ells tots contents amb la nova situació a mi també se'm va passar l'ensurt inicial.
I així és com la coca amb xocolata va esdevenir entrepà de fuet!
